Comisiones Obreras del País Valenciano | 23 diciembre 2024.

"La CES ha d’anar avant, se’ns exigeix una reacció europeista ferma" Antonio Gutiérrez

    Antonio Gutiérrez Vegara, economista i exsecretari general de CCOO (1987-2000) va clausurar el Seminari obert d'economia amb una ponència sobre 'Incerteses i reptes del nou escenari europeu' en la qual va afirmar que el procés de construcció europea ha quedat deformat per l’objectiu central de construcció d’un gran mercat.

    14/07/2016.
    Temas
    Intervenció d'Antonbio Gutiérrez al Seminari d'economia

    Intervenció d'Antonbio Gutiérrez al Seminari d'economia

    Com es digué en la presentació de l’acte, es tractava d’abordar, en una visió complexiva, “les incerteses i els reptes del nou escenari europeu”, on destaquen, entre molts altres fets recents, el Brèxit i Nèxit, les negociacions del TTIP, l’anunci d’una possible sanció a Espanya per incompliment de l’objectiu de dèficit del Pla d’estabilitat i l’anunci de noves retallades, el creixement dels populismes nacionalistes i xenòfobs, etc.

    El ponent començà afirmant que el procés de construcció europea ha quedat deformat per l’objectiu central de construcció d’un gran mercat. Resulta simptomàtic algunes afirmacions, arran del Brèxit, “autèntiques llàgrimes de cocodril”, avergonyint-se del resultat del referèndum al Regne Unit, o l’anunci de l’extensió del contagi a altres països, quan ha sigut constant el bloqueig de qualsevol intent d’unió política i permanent la “demonització de la classe obrera” (Owen Jones). Ara s’argumenta sobre l’índex de resiliència definit com el grau de voluntat dels estats membres d’estendre la solidaritat més enllà del propi país. Efectivament, des del Tractat de Roma (1957), la constant ha sigut la voluntat de construir un gran mercat de 300 milions de consumidors.

    La UEM pateix d’aquest biaix. Una moneda és l’expressió monetària de l’entramat econòmic, institucional, polític que hi ha darrere. Ho podem veure en el dòlar; moneda de refugi principal dels intercanvis, perquè té una estructura al darrere (economia articulada, fiscalitat, control institucional...)

    A Europa prompte s’imposà la visió del mercat i les disputes foren de fons: la imposició de l’hegemonia alemanya o la “cooperació reestructurant” francesa. Lamentablement, el capitalisme sempre ha sigut refractari a la democràcia plena i ha preferit la llibertat del mercat a qualsevol forma de regulació. L’atlantisme s’ha imposat a l’europeisme, ara amb el TTIP.

    El Pla d’estabilitat afavoreix les economies més fortes i les que tenen un menor potencial de creixement estan condemnades a ser deficitàries. Si no hi ha més flexibilitat, adaptació a la realitat, polítiques comunitàries, dotades amb suficient pressupost, no es produirà un desenvolupament general. Quan la CES reclamà un pressupost d’un 3% del PIB europeu ens titllaren de bojos i aprovaren un de l’1’12%. Per compensar, tragueren els fons de cohesió com a succedani, que sens dubte ha tingut efectes útils però no els necessaris.

    L’abús esquizofrènic d’un discurs europeista que contrasta amb les realitzacions reals ha destruït la legitimitat i credibilitat de la UE. Quan s’aprovà l’estratègia de Lisboa, ràpidament quedà relegada. En la Comissió d’Experts, presidida per Wim Kok, on vaig participar, es donà una baralla terrible on es contraposaven dos conceptes de productivitat: per cap i per hora treballada, que era un concepte molt més ric i incorporava qualitat, innovació, etc. Doncs, bé, al final l’informe de la Comissió fou llançat a la paperera.

    La unió política sempre fou relegada. Però s’ha fet amb molta hipocresia: a l’inici de la crisi es parlà d’acabar amb els paradisos fiscals, després hem vist casos i personatges de coherència molt dubtosa. Això quan es demanava harmonització fiscal... s’ha negat sistemàticament la capacitat d’intervenir per a garantir condicions bàsiques laborals, però sí que s’ha exigit reformes sociolaborals i ajustaments. La banca alemanya començà jugant al negoci especulatiu, al marge de tota supervisió i, després per afrontar les conseqüències del que la mateixa banca provocà, sí pressionen per a supervisar els plans de retallades (clàusules addicionals a Grècia) a l’hora que negaven la possibilitat d’intervenció del BCE, comprant deute o emetent bons...

    Els nostres governants, ni quan per torn podien, feren valer les exigències lògiques en defensa dels nostres interessos. En canvi, sí s’apuntaren a exercir d’“estadistes models”, prenent “mesures d’estat” impopulars, que a més d’objectivament injustes eren ineficaces. Per a mi que els bons governants han de fer polítiques d’igualtat i saber que el pastís no creix independentment de com se genera i reparteix la riquesa.

    El populisme és la mala pràctica política de qui fa el contrari del que anuncia i és sabedor, a més, que això no ho complirà. Avui sabem que el populisme governant ha dut al populisme cutre. Brèxit i Nèxit creixen a països acostumats a imposar mesures d’austeritat a la resta i on s’ha practicat l’“opting out” en matèries clau sociolaborals. Avui és dramàtic que tot i haver sigut Europa un “espai de llibertat”, ara s’opose llibertat i Unió Europea.

    La ponència va concloure amb la ferma convicció que el moviment sindical no pot restar alié a aquesta situació. “Hem sigut europeistes. Volíem més unió política, harmonització fiscal, coordinació econòmica, compliment de cartes de drets, normes i convenis que garanteixen drets bàsics i treball decent... Volíem una política exterior comuna... la realitat és molt decebedora. Però la conclusió és conjurar-la, exercint de representants i desenvolupant capacitat contractual europea. No tenim interessos de fons diferents segons països. La CES ha d’anar endavant, se’ns exigeix una reacció ferma. Tampoc l’esquerra política pot recloure’s, llevat que li agrade perdre; però en tot cas que sàpiga que la penitència de tal decisió la paguem nosaltres” va advertir Gutiérrez.

      •